Cristina De Middel

Entrevistem a la reconeguda fotògrafa Cristina De Middel i ens submergim en el seu fascinant món. La fotògrafa amablement va compartir idees sobre la seva carrera, els seus projectes més recents i la seva participació en la dotzena edició del Festival Revela’t.

Descobreix les inspiracions darrere de les seves exposicions, els reptes enfrontats en documentar temes controvertits i com aborda el tema de la ‘Identitat’ en aquest esdeveniment imperdible

Gentlemen’s Club, 2018

“Es un proyecto que empezó de manera muy fácil en Rio de Janeiro, casi como una broma, porque simplemente tuve que poner un anuncio en un periódico pero que enseguida creció y vi que era más interesante ampliarlo, por muchas razones, sobretodo para no estigmatizar a Brasil, cuando hay tantos otros sitios.”

En “Gentlemen’s Club”, Middel investiga la percepció cultural de la prostitució, fotografiant i entrevistant clients de burdeles.

Desafia estereotips i ofereix una perspectiva multifacètica sobre el comerç sexual en diferents parts del món.

The Kabuler, 2022

“The Kabuler la verdad que fue una de las cosas más experimentales que yo he hecho y además de una manera bastante extrema porque Lorenzo Meloni y yo tenemos entendimientos de la fotografía, de lo que es documentar, entendimientos de la vida, diametralmente opuestos.”

En col·laboració amb Lorenzo Meloni, Middel aborda la guerra a l’Afganistan, oferint una visió ampla i multifacètica del conflicte. Coneix més sobre el procés creatiu darrere de “The Kabuler” i com Middel i Meloni van treballar junts per contar històries impactants i autèntiques en Revela’t.

Cristina, abans de res, gràcies per dedicar el teu temps a aquesta entrevista i pel sí rotund i facilitats des d’un inici per a exposar en aquesta dotzena edició del Festival Revela’t. Estem molt emocionats amb la proposta expositiva que portaràs i per tenir-te aquí amb nosaltres al maig. Què sents quan reps una nova proposta d’exposar el teu treball?, quin significat o sentit té per a tu el format expositiu?

-Cada vegada més és gairebé un projecte nou, la qual cosa intento és adaptar a l’espai la proposta, sent aquesta el contenidor de la història que estic contant i encara que pugui estar clarament seqüenciada és important que l’espai aporti alguna cosa a la història.

M’he mogut sempre d’entrada amb el fotollibre, on controles molts més aspectes de com el lector consumeix la història, i això són petits reptes que et permeten revisar la història i entendre-la millor fent un nou exercici de síntesi per a assegurar-te que el missatge arriba al teclat.

L’exposició que veurem “Cartes al director” és una retrospectiva de tres dels teus últims treballs “Gentlemen’s Club”, “*The *Kabuler” i “*Journey *to *the *Center”. Quin és el fil comú que et porta a ajuntar aquests tres projectes i a donar-li el títol de “Cartes al director”?

-El fil comú és la rèplica que jo li dono als deu anys que vaig estar treballant en empresa i en els quals una mica vaig anar alimentant una frustració creativa en com ens explica el món els mitjans de comunicació.

He identificat tres dels temes recurrents en premsa: prostitució, guerra i migració i construeixo noticies entorn a aquestes temàtiques des d’un angle que em resulta atractiu i complet i de la manera que m’agradaria que m’ho expliquessin a mi. Incloent capes i plantejant més preguntes que respostes, que crec que és com es forma, “s’educa” i es manté interessada a l’audiència en temes, que sempre ens hem queixat que la gent està apàtica i ja no respon als grans drames mundials. Això és un intent de recuperar aquesta atenció.

En aquesta exposició abordes temes tan polèmics com la prostitució, la migració i la Guerra de l’Afganistan, quan creguis aquests projectes, quan els imagines, quin impacte esperes que tinguin en el públic?, de quina forma t’agradaria que es veiessin?

-M’agradaria que sobretot, no sols en aquesta exposició sinó en gairebé tots els treballs que faig, que la fotografia serveixi com a vehicle per a pensar i reflexionar no per a admirar o per a criticar o per a sentir-se culpable, és a dir, una eina de reflexió.

És una captura de la realitat molt directa però per ser tan directa precisament ens permet veure angles que són únics i diferents. I això és un dels aspectes de la fotografia que m’agradaria que s’utilitzés més. Si qualsevol persona que vingui a la meva exposició, surt d’ella amb dubtes i preguntes, això per a mi és un èxit. Si la fotografia senti càtedra entra gairebé dins de la manipulació o la propaganda, a mi m’interessa la fotografia com a eina per a obrir els camps més que tancar-los.

En “Gentlemen’s Club, 2018” pagues a clients de prostíbuls, de diversos països, per a poder fotografiar-los i entrevistar-los respecte a l’opinió que els mereix pagar per sexe. Poses un anunci en un periòdic de Rio de Janeiro i per a la teva sorpresa, molts homes contesten. Ha estat així de fàcil en tots els països?, hi ha en algun lloc que t’hagués agradat fotografiar i que se t’hagi tancat aquesta porta?, de les 100 fotografies i entrevistes que vas fer, han entrat totes al projecte, existeixen “fitxes” descartades?

-És un projecte que va començar de manera molt fàcil a Rio de Janeiro, gairebé com una broma, perquè simplement vaig haver de posar un anunci en un periòdic però que de seguida va créixer i vaig veure que era més interessant ampliar-lo, per moltes raons, sobretot per a no estigmatitzar al Brasil, quan hi ha tants altres llocs , no?

A poc a poc el treball va començar a créixer, i jo tènia una llista de llocs que em semblava interessant anar entre ells Cuba, per les geneteres, Bangkok per tot el turisme sexual, l’Índia, pels reportatges sobre els barris de Mumbay que Mary Ellen Mark, per exemple a fet entre altres fotògrafs de *Magnum… Una mica per oferir un contrapunt i ampliar aquesta visió.

El més difícil per descomptat va ser a Kabul perquè ho vaig fer just després del retorn dels Talibans i era realment perillós, i llavors bo, prenem moltes mesures de preocupació i després també tenim en compte que és un treball que tampoc arribarà mai a l’Afganistan. M’hauria encantat-i de fet ho vaig intentar- fotografiar a La Jonquera, a Espanya, però em va anar impossible. Realment a Europa, d’una banda a París va ser complicadíssim i els clients havien de sortir d’esquena, perquè és un crim pagar per sexe amb la qual cosa calia una mica protegir la seva identitat, a Amsterdam cap volia deixar-se fotografiar i vaig haver de fotografiar únicament les habitacions, i a Espanya va ser simplement impossible. Ho vaig deixar per al final, i tot el que havia pogut aprendre d’acostar-me a les persones que anava a fotografiar i jo també estar més segura del projecte i més confiada en com fer-lo, no em va servir absolutament per a res. Que això passa a Espanya, és realment un gran secret a veus, la qual cosa ho feia molt interessant com a destí, però de moment impossible. No abandono i no descarto algun dia tornar a intentar-lo.

En “Journey to the Center, 2021” fotografies el procés de migració en la ruta d’Amèrica Central a través de Mèxic, basant-te en l’atmosfera del conegut lliuro “Viatge al Centre de la Terra” de Jules Verne. Quanta part de documental i quanta part de ficció té aquest projecte?, Quins recursos uses per a aconseguir aquest equilibri?

-Aquest és un projecte que vaig començar en el mateix moment que *Gentelman’s Club, en 2015, i que els he acabat també els dos en 2023. I aquest projecte, crec que és en el qual he bolcat tot el que he après durant aquests anys, i jo mateixa trobar realment aquest equilibri entre el que és documental i el que és ficció, la qual cosa és mitològic i el que és de crònica. Trobar la dosi justa, la que almenys em sembla a mi que és la correcta. Hi ha moments que és documental, que explicarà la violència que hi ha a Mèxic, però de seguida, girem cap a un altre costat, és a dir, la qual cosa intent és que el lector, quan vegi el projecte-i el llibre quan surti- no li vull permetre que caigui en un clixé. És a dir, que qualsevol idea preconcebuda que pugui tenir de la migració, vingui de seguida qüestionada per la fotografia següent. Que al final es converteixi en un fenomen molt difícil de comprendre i simplificar amb un eslògan, tipus “Els migrants són criminals”, “gent que està fugint”, “venen a robar-nos el treball”… Parlem d’una cosa molt més complexa, molt més interessant que aquests eslògans.

L’exposició m’agrada molt com funciona perquè et porta a la tendresa i de sobte a una cosa molt dura, i de sobte a la comèdia i després cap a l’empatia total. M’agrada quan va navegant entre tots aquests sentiments perquè és realment quan creix una mica l’enteniment que tenim d’una situació. Quan ho ampliem a alguna cosa més que una emoció gairebé enllaunada.

En “The Kabuler, 2022 ” que fas en col·laboració amb el teu company de *Magnum, Lorenzo Meloni, abordeu la guerra de l’Afganistan, com a resultat de moltes entrevistes, anàlisis i per descomptat, fotografies, feu una revista. Quina responsabilitat sents en dur a terme aquestes entrevistes?, Com va ser treballar en aquest projecte acompanyada?, com saps quan deixar un tema tan extens com aquest?, sents que has comptat tot el que voldries comptar?

-The Kabuler la veritat que va ser una de les coses més experimentals que jo he fet i a més d’una manera bastant extrema perquè Lorenzo Meloni i jo tenim enteniments de la fotografia, del que és documentar, enteniments de la vida, diametralment oposats, però som grans amics – ara més – però en un principi no era així, el vam fer pensant en què passaria si els dos extrems del llenguatge fotogràfic que hi ha a la casa de Magnum, treballessin junts. Seria això possible?. Perquè històricament se’ls enfronta, quan mai hi ha hagut un enfrontament real, però els dos crèiem que treballant junts podríem oferir una visió una mica més completa de situacions que moltes vegades s’han reduït a clixés o estereotips. Llavors, va anar molt fàcil treballar junts, ens emportem molt bé, tot des de la base del respecte.

Va ser un projecte molt bonic de fer, no sols perquè crec que el resultat és molt interessant perquè ofereix una versió ampliada d’un país que estem acostumats a consumir des de fa més de 30 anys en clau de guerra, i ara, amb tota la informació afegida, s’entén millor, d’una manera més completa, i a nivell de l’experiència, haver d’entrevistar aquestes persones -sense tenir experiència- va ser molt interessant, una mica conflictiu a vegades, però fantàstic. I espero que el projecte i la revista, transmeti l’excepcionalitat i com d’únic és aquest treball. El deixar un tema així d’extens, al final això és una col·laboració, i segurament Lorenzo i jo farem unes altres, és una qüestió de finançament per descomptat però sí que volem documentar tots els llocs que estan una mica estigmatitzats entorn de la violència o a la guerra, no?, igual el següent és Somàlia, després Veneçuela… En fi, som allí. De moment hi ha moltes coses que fer.

Per a acabar, com lligues aquesta gran exposició amb el tema de la 12a edició del *Revela’t, “Identity”?

-Jo crec que aquesta exposició que mostrarem en Revela T és un punt i coma a la meva carrera, i als temes i plantejaments que jo m’he marcat des de sempre. Vaig estar deu anys en premsa, ara he estat com dotze anys donant-li la rèplica a la premsa, i ara si que tinc una sensació que començo una etapa nova, de fet ja em sento com que el deure ja ho he fet i em ve de gust moltíssim explorar en un altre sentit, en imatges que són gairebé de delit visual. Em ve de gust molt experimentar amb això i fins i tot amb dibuix, pintura i altres elements… Llavors per a mi és a nivell, bo de construir el que és la meva identitat, i m’emporto a la meva mateixa aquest tema del festival.

Una fase més de creixement que és el que em fa al final el que soc com a fotògrafa i persona.

I d’altra banda, em fa molta il·lusió estar en Revela’t per fi.