Sovint no calen llargues travessies ni creuar fronteres per escapar: n’hi ha prou amb l’esquerda que s’obre en l’ordre de les coses, sense que ningú es mogui del lloc... O alguna cosa així deien Deleuze i Guattari quan parlaven de línies de fuga.

Vivim instal·lats en la pressa i en la hipervisibilitat; tot s’ha de veure ara, tot s’ha de compartir fins i tot abans de ser viscut i, en aquest soroll permanent, l’única fuga comença, paradoxalment, aturant-nos. Walter Benjamin ho anomenava l’instant de perill: aquell moment fràgil en què un record, una imatge, s’ofereix a qui sàpiga aturar-se a mirar-la abans que desaparegui per sempre.

Hi ha escapades que fan soroll i d’altres que ni tan sols es veuen; unes que duren un instant i d’altres tota una vida. N’hi ha que alliberen i n’hi ha que, en el fons, ens lliguen encara més a allò de què fugim.

Roland Barthes parlava d’un «això ha estat» inscrit en tota fotografia: la prova que alguna cosa va existir davant de l’objectiu, encara que ja no hi sigui. Potser per això la fotografia és, de totes les arts, la més fugitiva i la més tenaç alhora. Fixa per sempre allò que ja s’estava escapant en el mateix moment de prémer el disparador.

La fotografia analògica ho sap des de sempre, perquè és, en si mateixa, una tècnica de fuga. Per capturar el món cal sortir-ne durant un instant, aturar-se, esperar. La imatge ja és allà, latent, amagada en l’emulsió, invisible fins que algú decideix revelar-la, abans que ningú la pugui veure. Revelar-la en la foscor és l’única manera d’escapar de la pressa: sense pantalla, sense immediatesa, fent durar allò que el món voldria instantani.

Aquest festival és un d’aquests moments aturats. Vint propostes. Vint esquerdes en l’ordre habitual de les coses. No són sortides definitives, però són respiracions. No són respostes, potser preguntes...

I també hem triat un color (#881E6C)

Cada edició té el seu, com si anéssim col·leccionant colors, a més d’edicions. Aquest any tocava un color profund, elegant, fosc però amb caràcter, que no demana permís ni crida per aconseguir-lo.

I, com cada any, no ha estat per casualitat ni per moda; d’alguna manera, ens ha triat ell, edició rere edició, color rere color.