Escapar no sempre és qüestió de cames. De vegades no calen llargs camins ni travessar fronteres: n’hi ha prou amb l’esquerda que s’obre en l’ordre de les coses, sense que ningú es mogui del lloc. Una cosa així deien Deleuze i Guattari quan parlaven de línies de fuga.

Vivim instal·lats en la pressa i en la hipervisibilitat; tot s’ha de veure ara, tot s’ha de compartir abans de ser viscut i, en aquest soroll permanent, l’única fuga possible comença, paradoxalment, aturant-se. Walter Benjamin en deia l’instant de perill: aquell moment fràgil en què un record, una imatge, s’ofereix a qui sàpiga aturar-se a mirar-la abans que desaparegui per sempre. Tancar els ulls en el lloc equivocat. Continuar mirant quan ja no mira ningú. Triar el camí llarg. Recordar allò que no vas viure. Imaginar allò que no existeix.

Hi ha escapades que fan soroll i n’hi ha que no es veuen; les que duren un instant i les que duren tota una vida. N’hi ha que alliberen i n’hi ha que, en el fons, ens lliguen encara més a allò de què fugim.

Roland Barthes parlava d’un “això ha estat” inscrit en tota fotografia: la prova que alguna cosa va existir davant l’objectiu, encara que ja no hi sigui. Potser per això la fotografia és, de totes les arts, la més fugitiva i la més tossuda alhora. Fixa per sempre allò que ja s’estava escapant en el mateix moment de prémer el disparador.

La fotografia analògica ho sap des de sempre, perquè és, en si mateixa, una tècnica de la fuga. Per capturar el món cal sortir-ne un instant, aturar-se, esperar. La imatge ja és allà, latent, amagada en l’emulsió, invisible fins que algú decideix revelar-la, abans que ningú la pugui veure. Revelar-la en la foscor és l’única manera d’escapar de la pressa: sense pantalla, sense immediatesa, fent durar allò que el món voldria instantani.

Aquest festival és un d’aquests moments aturats. Vint propostes. Vint esquerdes en l’ordre habitual de les coses. No són sortides definitives, però són respiracions. No són respostes, potser preguntes...

I tu... on vas, quan t’escapes?