La tradició de l'últim àpat travessa una contradicció: en les circumstàncies més antinaturals (la mort sancionada per l'estat), a una persona se li ofereix un consol profundament ordinari: un plat de menjar, un últim i petit gest d'humanitat davant l'irreversible.

Aquesta sèrie examina la pena de mort als Estats Units a través de la lent d'aquest ritual, vist des de Nova Zelanda, on la pena capital és gairebé una relíquia d'una època passada.

En llegir les peticions d'àpat, els condemnats a mort deixen de ser meres estadístiques o malvats i es converteixen en individus, humanitzats breument a través d'alguna cosa íntima i compartida, la qual cosa planteja la qüestió de si l'empatia pot sorgir fins i tot en llocs dissenyats per negar-la.