Eduardo Almeida
Las Montañas: El Camino Interior
Cal Garbat, S3
“El camí cap al cim és, com la marxa cap a un mateix, una ruta en solitari”. Alessandro Gogna (Itàlia, 1946).
Són molts els que venen a la muntanya intentant assolir l’impossible. Recorren el camí a pas lleuger, sense aturar-se, sense apartar la mirada del sender, pensant únicament a assolir el cim, com si conquerir la roca fos possible.
Creen posseir dins seu l’esperit salvatge de la muntanya, però a la muntanya no s’hi pot enganyar. Potser no entenen que la conquesta real es realitza per dins, i que recórrer aquests senders a soles, amb un mateix, els porta pas a pas, a través d’un llarg camí interior, cap a un destí més elevat que els propis cims.
Eduardo Almeida (1985, Zamora)
Perdut en la ressonància latent de les muntanyes, en la seva immensitat aclaparadora i en els freds cims coberts de gel i neu, on l’esperit flueix com l’aigua entre les roques i s’allibera de la presó imposada, és potser allà on troba el que va creure perdut. És allà on renasquem i on la nostra petitesa davant del món ens recorda quin és el nostre veritable lloc i allò del que som part immanent.
És en el viatge dels núvols, en la seva bellesa efímera, és en les seves formes i elegància on trobo l’equilibri que acaricia les muntanyes, que juga amb les textures a la pedra, amb la llum als valls i amb el reflex dels llacs.
És en els boscos tancats i en els seus camins, és en la seva penombra, on troba el misteri que alimenta la seva curiositat. En la caiguda lliure de la cascada, en el seu serè bram convertit en seda blanca, és allà on troba l’autèntic silenci, on troba la veritat atemporal. És en el tronc torçat de l’arbre adormit enmig de l’estepa, en la seva solitud centenària, és en el record de milers de postes de sol, on troba la saviesa.
